GRAVEL I GRAVELISTES

18-03-2015

Molts n'haureu sentit parlar recentment, el gravel. Aquest neologisme, que podria traduir-se per "grava", conté altres connotacions més que no les purament materials. El gravel troba els seus orígens en les gravel roads dels Estats Units, carreteres mantingudes, senyalitzades, però no asfaltades, i generalment de perfil suau. A Europa existeixen diverses versions i una de les més conegudes dins el món del ciclisme són les strade bianche. Aquestes són vies interurbanes pròpies de la Toscana (Itàlia), senyalitzades també, però com en el cas anterior, no asfaltades. Allà es donen cita ciclistes vintage a l’octubre, quan se celebra L’Eroica, i ciclistes professionals durant la cursa que porta el nom d’aquest tipus de vies. En qualsevol cas, són de grava, ràpides i transitables.
 
A casa nostra, quin seria l’equivalent? Com que en el nostre cas l’asfalt ha creat un mantell homogeni a bona part del territori, les carreteres de grava han desaparegut. Per als qui estimem aquest tipus de vials, la nostra geografia, eminentment rural, ens proporciona una de les seves meravelles, els camins rurals que uneixen pobles o discorren entre partides de camps. Aquesta és la nostra versió del gravel. Catalunya, segons dades oficials, posseeix més de 98.000 km de camins rurals (sense considerar els senders) que asseguren una continuïtat gairebé absoluta arreu del territori.
 
El gravel, com a disciplina, és recent; com a filosofia, recupera l'origen del ciclisme, quan el pas de la terra a les llambordes era quelcom natural i amb un únic vehicle. Va ser l'especialització del mercat, amb el naixement de la bicicleta de muntanya, que va provocar una escletxa, trencant la continuïtat harmoniosa existent fins al moment entre terra i asfalt, erigint barreres entre ambdós més psicològiques que reals. El ciclista del gravel és algú que ha superat aquesta contradicció; algú que veu en la bicicleta un vehicle de síntesi, eficient i polivalent, capaç de (gairebé) tot, com van voler els seus creadors.
 
Aquest ciclisme mestís reclama bicicletes mestisses, però no per això menys eficients: molts utilitzen les de ciclocross. Les bicicletes de gravel, si estan dissenyades amb carinyo i coneixement de les necessitats específiques, difereixen sensiblement d'aquestes últimes en dimensions i comportament. Són menys nervioses, més estables en descensos oberts i més confortables en marxa, per tal de poder rodar durant hores. A més de tenir un pas de roda que permet almenys pneumàtics de 700x42. Així és com ho veig, després de dècades de pràctica, després d'haver viscut, ja amb 14 anys, el pas harmoniós de l'asfalt a la terra amb una bicicleta de carretera d'acer i d'haver assistit a la fractura causada per l'especialització del sector. I a partir d'aquesta experiència és com expresso en les bicicletes que dissenyo una manera d'entendre el ciclisme i una manera d'entendre el territori.
 
Eliseu T. Climent
Gravel Cycles
GRAVEL I GRAVELISTES

MULTIMÈDIA